La Fia-faia és la festa que obre les celebracions de Nadal a les poblacions bergadanes de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Malgrat que, avui en dia i des de fa segles, està integrada en les celebracions nadalenques cristianes, el seu origen és molt anterior a la cristianització d’aquestes terres; és una festa pagana, un ritual de celebració del solstici d’hivern per demanar al sol que torni a allargar els dies. 

Aquest 2020 es celebren 10 anys de la declaració de la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola com a Festa Tradicional d’Interès Nacional. A més, el passat 1 de desembre va fer 5 anys que, juntament amb les festes de foc dels solsticis d’uns altres 61 pobles dels Pirineus (francesos, catalans, aragonesos i andorrans), va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Malgrat la candidatura conjunta, la Fia-faia és diferent de les altres. Actualment, no es conserva cap crema de faies (enteses com a torxes) pel solstici d’hivern al Pirineu, totes se celebren pels vols del solstici d’estiu. Si que és cert que segueixen existint algunes fogueres de Nadal, però, si mai van anar acompanyades de torxes, aquestes s’han perdut. Així, si ja les festes de foc dels solsticis dels Pirineus són prou especials per ser declarades Patrimoni de la Humanitat, la Fia-faia és única entre úniques. 

D’acord, molt bé, i de què va, tot això de la Fia-faia? Així, a grans trets, es tracta d’una baixada de torxes (les faies) i, després, d’una crema de faies amb fogueres al centre del poble. Ara, és tot un ritual, des de l’elaboració de les faies fins la dansa i l’àpat final de la festa, embolcallat en el càntic tradicional “Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia”. Anem pas a pas

Preliminars

Les faies es confeccionen amb feixos d’herba faiera –una planta en particular– seca. La data tradicional d’inici de la recollida de l’herba és per Sant Martí, a principis de novembre. Fan, generalment, entre metre i mig i tres metres de llarg i d’un a dos pams de diàmetre. Les torxes de Bagà i les de Sant Julià són un xic diferents; la diferència principal resideix en el pal interior, anomenat ànima: les torxes baganeses no en tenen mai, mentre que a les cerdanyolenques no hi pot faltar. 

Un cop fetes, s’han de deixar assecar, tot esperant el dia de la festa.

La Fia Faia, una tradició de famílies que cada cop té menys fronteres | Aquí Berguedà

Aplegament de fallaires, pujada als turons i encesa del foc

El 24 de desembre, les faies es pugen a un turó proper (el Siti a Bagà i el Clos a Sant Julià) per encendre-les. A Bagà, sobre les 5 de la tarda, un toc de corn convoca els fallaires a la plaça i, a quarts de sis, es comença a pujar al Siti. A Cerdanyola, la pujada es fa de manera continuada, sense aplegament previ, i el toc de corn es fa des del lloc d’encesa mateix. 

A les 6 en punt, els fallaires baixadors dels dos pobles intercanvien coets per iniciar el ritual. Primer, s’encén la foguera a Cerdanyola. A Bagà, s’espera fins ben bé l’últim instant de llum de manera que, mentre el darrer raig de sol s’esvaeix del cel, és recollit a la foguera. 

La baixada

La baixada comença abans a Sant Julià, poc després de les sis. A Bagà, no començarà fins quarts de set. S’encenen les faies a la foguera i, a baix al poble, comença a sonar la música que acompanyarà la baixada. A Cerdanyola, es fa una parada a mig camí, a la Creu, on les autoritats posen als fallaires baixadors el mocador de protecció simbòlic. A Bagà, aquest mocador es posa a l’arribada al poble. 

En arribar al poble, els fallaires baixadors repartiran el foc a tots els portadors de faies que els esperen a la vila. 

La crema general

La crema general de Bagà és espectacular, amb més de mig miler de torxes que, cada any, s’expandeixen més pel poble, com s’havia fet antigament: la plaça porxada se’ns ha quedat petita. 

Quan les faies s’han escurçat, s’apilen i es fan fogueres sobre les que és tradició saltar. A Cerdanyola no hi ha tanta tradició de saltar les fogueres, perquè s’omplen amb troncs i es fan molt més grosses.

A Bagà, els més agosarats es passen les faies enceses llençant-les per l’aire. A Cerdanyola, l’ànima de les torxes en dificulta en llançament, però, en canvi, els dona molta mobilitat, de manera que s’utilitzen per fer dibuixos de foc a l’aire. 

Al voltant de les fogueres comunitàries es fa una dansa tradicional en rotllana, que s’omple ben aviat i, aleshores, la gent s’organitza en rotllanes concèntriques.

Quan les fogueres comencen a ser poc més que brases, es reparteix coca amb all i oli de codony, l’àpat tradicional de la festa, i beguda.

La Vetlla de Nadal i l’Endreça de Cerdanyola

A Cerdanyola, en acabar la Fia-faia, els joves fan vetlla fins l’alba al voltant de la foguera comunitària. A més, durant la nit, té lloc la particular Endreça, en què es canvien de lloc tots els objectes que es puguin trobar a l’exterior de les cases. El dia de Nadal, cada família ha de buscar allò que li han “endreçat”.

La Fia-faia és una festa atàvica que, contra tot pronòstic, s’ha pogut conservar en aquests dos pobles de Catalunya. Forma part de la nostra identitat cultural i ens és molt apreciada; és part del nostre llegat, dels nostres mil·lennis d’història, i estem orgullosos d’haver aconseguit que sobrevisqui fins el dia d’avui i, encara més, que sigui reconeguda com a Patrimoni. Nostre, per suposat, i de tothom. De tots aquells que vulguin ser-ne part. En paraules de l’historiador Xavier Pedrals, la Fia-faia és ancestral, màgica, única. 

I, si bé aquest coi d’any –que, per sort, ja s’acaba– no és un bon moment per venir a descobrir-la, deixeu-me que us convidi a submergir-vos en el seu encanteri –ja de cara als anys vinents, però.