La vall de la riera de Gabarrós i Riutort que s’obre al sud de Coll de Pal és avui un indret feréstec, calm i de natura exuberant, però no sempre ha esta així. Aquells que s’apropen a la vall i enfilen el camí en direcció nord poden constatar que les pinedes de pi roig han colonitzat aquest espai de la muntanya mitjana prepirinenca, uns arbres que tan sols es fan minoria a la riba del riu on predominen espècies més higròfiles.

L’ambient és agradable i tranquil, predominantment verd frondós, tan sols amb certes clarianes d’alguns prats a l’inici que aviat aniran desapareixent. El riu, a voltes ràpid i sorollós, dirigeix i acompanya amb certesa perquè coneix millor que ningú el camí que ell mateix va crear en direcció sud, vigilat sempre de prop pel Puigllançada.

Malgrat la sensació de salvatge aïllament que transmet la vall, hom mínimament atent pot copsar petits detalls que atrauen l’atenció ja des de que s’enfila el camí. Les pedres es deixen veure aviat, unes més endreçades que altres, com a senyal de que la vall no ha estat sempre salvatge, ni tan frondosa ni tampoc tan calma.

Avui a la vall ens hi apropa la carretera però no fa tant temps ens hi portava el tren, els pobles propers ho saben bé, especialment Guardiola, poble essencialment  vertebrat al voltant d’aquesta infraestructura. Ja no ressonen les màquines i tampoc podem resseguir ja els seus interminables camins de ferro però a les portes de la vall, allà on el Riutort arriba al Llobregat, les restes de l’estació de tren de Riutort-Gavarrós dona fe de l’antic tren i ens convida a fer una parada per entendre per què en una vall tan calma, salvatge i frondosa, no fa tant temps, s’hi aturava un carrilet.

Estació de Riutort-Gavarrós anys 1920. Font: Centre d’Estudis Lillet

L’antiga estació és el fil per estirar, un fil que ressegueix el riu i ens descobreix nombroses restes d’un patrimoni que altra hora fou la columna vertebral de la vall. El pont de pedra del camí ral, el molí de Riutort, els majestuosos forns, l’antic canal i l’aqüeducte, el molí de l’Espelt, els forns de calç, les runes d’antigues cases i masoveries, la pedrera de l’Estret, explotacions de fusta, el nucli de Gavarrós…la vegetació ha anat guanyant molt terreny però veient les cicatrius és fàcil d’imaginar una vall ben diferent a la que avui podem veure.

En aquell context i enmig de tota aquella activitat hi destacava la mina de Riutort, una activitat de la que avui resta la meitat de l’explotació, les galeries, i que a l’època anava acompanyada d’una fabrica de petroli.

Acció de la Compañía Minera de Riutort. Font: Asuntos Ferroviarios.

Arribar a Riutort avui requereix fer aquest exercici de contextualització que permet entendre millor el que passava llavors i el que ens trobem avui. Travessar aquest bonic i salvatge indret i descobrir la mina genera molts interrogants, perquè son moltes les coses que associem al petroli però gairebé mai pensem en una mina.

La mina de petroli de Riutort, malgrat la llunyania a la que sembla estar del món, amagada en aquest racó de bosc, representa un exemple com ho son pocs per conèixer de primera mà el recurs que sustenta el nostre mode de vida actual. Cal entendre la mina en el seu context a principis de segle XX, i cal llegir el paisatge de la vall com a exemple de canvi , un canvi que d’altra banda esdevé permanent i forja la història de l’Alt Berguedà.

La companyia minera de Riutort va engegar la seva activitat amb unes perspectives que mica en mica es van anar difuminant, i segurament cal visitar la mina per entendre ben bé el per què. Avui resten uns quants centenars de metres de galeries i ben poca cosa de les dependències exteriors tret d’algun mur de contenció i alguna paret aïllada, una cicatriu més del pas del temps que en aquest cas ens deixa un jaciment molt singular per descobrir i entendre moltes de les certeses del passat al mateix temps que se’ns formulen moltes incerteses del futur.

Estació de Riutort-Gavarrós any 1961. Font: Centre d’Estudis Lillet