D’altres coses, potser no, però de menjar en sabem, els catalans. I, ara que ha vingut l’hivern, tenim tot de plats típics catalans ben contundents per ajudar a combatre el fred. Cada zona té les seves receptes tradicionals d’hivern, sense oblidar alguns clàssics molt més internacionals, des d’amanides d’hivern fins a sopes de qualsevol cosa. El denominador comú dels plats hivernals és l’elevada aportació calòrica: guisats, brous contundents i salses denses. Fins i tot els calçots, indissociables del romesco, són un bon input d’energia per mantenir la temperatura corporal. A més, és temporada de certes delicatessen que només es poden degustar en època de fred i que, es mengin com es mengin –fins i tot si ha de ser amb l’abric posat– no podem deixar de gaudir mentre es pot.

Entre la meteorologia i la pandèmia, la cosa no convida a sortir de casa; és molt més temptador asseure’s al sofà amb una tassa de brou calent a veure els mals temps passar. A més, si alguna cosa tenim ara mateix, és temps per estar a casa, així que és un bon moment per animar-se a provar receptes noves. I si d’aquí uns dies el tema millora, potser fins i tot podem fer alguna escapadeta gastronòmica per gaudir dels productes i plats de temporada al lloc on siguin típics.

A Catalunya, el plat estrella de l’hivern és l’escudella i carn d’olla. És un plat que sempre entra bé; seria una llàstima limitar-la al dinar de Nadal. A més, si te n’avorreixes, hi ha tot de variacions locals que fa gràcia tastar. Al Berguedà hi tenim l’escudella de blat de moro escairat, feta gairebé exclusivament a base de blat de moro sense pellofa –o escairat, per als amics– i carn de porc. Al Pallars fan la vianda, que porta fideus en lloc de galets i, cosa curiosa, peres. Si ens deixen, per Carnaval podeu tastar-la a la calderada popular dels principals pobles del Pallars Sobirà. I, parlant d’escudella, no ens podem deixar l’òlha aranesa, plat tradicional de la Val d’Aran i un dels plats d’olla d’Europa documentats des de fa més segles. Escalfor i energia per aguantar tot l’hivern!

Un altre clàssic, molt típic de Sant Esteve, però vàlid tot l’any, són els canelons. Un plat consistent, fet a base de sobres, que admet mil farcits. Si estàs fart de proteïna animal després de les vacances, sempre pots omplir-los de verdura –o de qualsevol cosa, ja posats– i, si la beixamel et resulta massa pesada, prova de fer-los amb una velouté de verdures. Imprescindibles.

Al Pirineu –que, al final, és on hi entenen, de fred– hi trobem el trinxat de Cerdanya i els pèsols negres del Berguedà. El trinxat de col (que en teoria hauria de ser col d’hivern) i patata, està força estès i al Moianès i a algun lloc d’Osona fins i tot té un altre nom, el baiató. Els pèsols negres, en canvi, són una varietat limitada al Berguedà i, guisats, són dels millors plats d’hivern que he tastat.

Si ens n’anem cap al Sud, és temps de calçots, particularment dels calçots de Valls. També a la Costa Daurada, tot i que especialment al Penedès i a l’eix que formen El Vendrell, Vilanova i Sitges, és temporada de xató. El xató és una amanida d’hivern d’escarola amb peixos salats (bacallà, anxoves, tonyina…) i un variant del romesco. No us perdeu les calçotades i les xatonades, ja sigui aquest any o el que ve!

Al Priorat, durant la Quaresma, és típica la truita amb suc. Es tracta d’una truita d’espinacs guisada amb carxofes –que ara n’és temporada, també, sobretot als deltes de l’Ebre i del Llobregat–, ous durs i bacallà (en la seva versió prèmium), sense oblidar la picada i un bon sofregit. No és un plat habitual als restaurants, és un plat de casa, d’aquells dels què cada iaia en guarda gelosament la recepta. Per tastar-la, el millor és anar Ulldemolins a la Festa de la Truita amb Suc, que se celebra el segon diumenge de març –esperem que, aleshores, el confinament municipal ja sigui història…

I ara anem a aquells productes més especials, aquells dels que l’important no és el plat, sinó el producte en si mateix, perquè no es troba en una altra època. Durant l’hivern és temporada de tres bèsties molt apreciades: la galera, la garoina i l’angula.

Les galeres són uns crustacis –cosines de les gambes, per entendre’ns– que es pesquen durant els mesos d’hivern i que –diuen els entesos– estan molt i molt bons; si teniu curiositat, la darrera setmana de febrer l’Ametlla de Mar celebra les Jornades Gastronòmiques de la Galera.

Les garoines són els eriçons de mar –no, les punxes no es mengen, es menga la cosa vermella de dins–, un menjar molt apreciat a la Costa Brava. Les podeu trobar arreu d’aquesta costa, però té renom la Garoinada de Palafrugell, una campanya gastronòmica que s’estén del gener fins el març. Sempre hi ha algun individu que es posa a pescar garoines al juny –viuen enganxades a la roca, no han pogut anar massa lluny–, però és a l’hivern quan són plenes i recollir-les no afecta la reproducció de l’espècie.

Les angules són les cries de les anguiles –no s’han de confondre amb les “gules”, que són sobres de peix triturades i amasades per semblar angules. Les ANgules es pesquen a les desembocadures dels rius –aquí, bàsicament, al Delta de l’Ebre– entre l’octubre i el març, que és quan aquests peixets arriben a les nostres costes des de l’altra banda de l’Atlàntic per fer-se grans a les capçaleres dels rius. A més d’un producte gourmet –i caríssim–, són també els bebès d’un animal extraordinari i cada cop més rar. Així que feu el favor de menjar-les amb moderació –la demanda estimula la pesca– i sempre amb la confiança que s’han capturat d’acord amb les mesures legals. Gràcies de part de totes les angules!

Per acabar, tot i que no són productes típics d’hivern, no podem oblidar l’oli d’oliva  i el vi, tot parlant de plats típics catalans. L’oli és un imprescindible a la cuina mediterrània i un producte molt nostre; a més, a Catalunya el fem molt bo. I el vi … Bé, sense fer apologia de l’alcoholisme, he de dir que no hi ha res com un bon vi de la terra per regar una experiència gastronòmica. Si sou una mica gourmets i tota aquesta història del COVID-19 us ha aixafat els plans d’anar a tastar exquisideses, l’oli i el vi (enllaç Gramona tast) són una gran opció, perquè es poden degustar tot l’any. A més, ambdós tenen tota una cultura turística al voltant, i és interessantíssim descobrir el procés d’elaboració, des del cep o l’olivera fins la copa i el setrill. Així, deixeu-me que us convidi a aprofitar les excursions –que, tard o d’hora, arribaran– per visitar algun celler, com amb l’experiència Gramona o embarcar-vos en una experiència oleoturística, com la visita oleoturística a Torrebesses. No us decebrà i, si ens acabem perdent les Jornades Gastronòmiques de l’hivern, sempre ens quedarà això.

Salut i bons aliments!